Remeis indígenes amazònics

La medicina tradicional també es considera un sistema complex format per elements com ara coneixements, tradicions, pràctiques i creences, que s’estructuren de manera organitzada a través dels seus propis agents coneixedors (especialistes terapeutes, llevadores, promotors, massatgistes tradicionals).

Aquests agents tenen un mètode propi de diagnòstic i tractament, així com recursos terapèutics propis, entre els quals destaquen les plantes medicinals.

Més concretament, la medicina tradicional indígena comprèn les pràctiques mèdiques que es van originar abans del període colonial en els espais socials i geogràfics de les comunitats indígenes, i que han sorgit de processos en què la metodologia terapèutica es basa en la història, la cosmovisió i la identitat cultural indígena.

Això posa l’accent en el seu arrelament a una tradició cultural, i permet parlar de diverses medicines tradicionals segons la comunitat i la zona geogràfica on es practiquen.

L’estreta relació entre salut i natura es pot entendre a través de l’exercici de la medicina tradicional dels sistemes de coneixement xamànic, que implica el sanejament i la legalització del territori, la seva ordenació i l’aprofitament dels recursos.

Quan aquests aspectes es concerten en una cogestió d’àrees protegides i territoris indígenes, també es posa de manifest la relació entre salut i territori.

Així mateix, aquesta relació es materialitza a través de les plantes medicinals, que són espècies vegetals amb principis actius que tenen propietats terapèutiques comprovades empíricament o científicament.

Aquestes plantes produeixen metabòlits secundaris útils per resoldre problemes de salut específics de l’ésser humà, cosa que reflecteix l’efecte de la natura en la química i la biologia que requereix aquest procés.

Els metges tradicionals coneixen a fons aquesta relació i la importància d’aquestes plantes, no només en el camp biomèdic (diagnòstic, curació o prevenció de malalties), sinó també en l’ordenació territorial i cultural dels grups ètnics.

Això es deu al fet que moltes plantes medicinals formen part de la història de la comunitat i els seus veritables amos poden ser esperits que es troben en un altre món (al qual només poden accedir els xamans) o éssers immortals que mai no van ser humans. Per tant, el seu ús dependrà de la negociació que el xaman faci amb aquests éssers i del permís que li concedeixin. Aquest ús de les plantes va més enllà del que és pràctic, ja que implica recordar i commemorar les seves històries, així com revelar-ne l’origen. Per això, la història mítica de la planta és clau per al seu ús, perquè explica les raons per les quals la comunitat la fa servir.

La concepció de la medicina tradicional dels Tikuna de Macedonia se centra en les actuacions adequades o inadequades de la persona, ja que influeixen directament en la seva salut o malaltia. D’aquesta manera, la cura depèn més del canvi dels comportaments que la comunitat no accepta moralment que no pas del tractament físic del cos.

A partir d’aquesta percepció, més enllà d’una dimensió biològica, es pot parlar d’una relació entre les malalties i la moral de la comunitat, que es justifica amb la construcció d’un cos cultural. Tanmateix, la medicina occidental no reconeix aquesta relació i, per tant, la manera de tractar la malaltia no serà la mateixa, perquè no encaixa en la validesa del coneixement que atorga la racionalitat occidental.

En aquest Resguardo, les plantes medicinals s’utilitzen en forma de “medicina casolana”, de la qual s’exclouen el xamanisme, el curanderisme o qualsevol altra forma de ritu pagà que vagi en contra de la fe evangèlica que professa la comunitat.

Entre les plantes medicinals amb més ús cultural a Macedonia hi ha el yarumo (Cecropia sciadophylla), el carambolo (Averrhoa carambola) i l’ungla de gat (Uncaria tomentosa), que els indígenes utilitzen a partir d’un coneixement lligat a la relació de cada persona amb el medi físic, fruit de les seves vivències.

El coneixement tradicional indígena es pot entendre com un sistema acumulatiu de coneixements no formals, resultat de l’observació empírica i de la transmissió oral d’experiències d’una generació a una altra. En aquest sentit, el coneixement sobre l’ús medicinal del yarumo, el carambolo i l’ungla de gat dins de la comunitat s’hauria de transmetre dels avis als més joves.

En el grup de persones de més edat es va observar un predomini del coneixement de l’ús de les plantes medicinals, especialment de l’ungla de gat i del yarumo (82 % en totes dues plantes). En canvi, en el grup de persones joves es va constatar que la majoria no coneixia els possibles usos medicinals de l’ungla de gat (67 %). En la franja d’edat de 43 a 60 anys, totes les persones coneixien algun ús medicinal del yarumo.

En investigar les fonts de coneixement de cada planta, es va comprovar que la família, especialment els avis, continua tenint un paper important en la transmissió del saber a través de la tradició oral i de les activitats quotidianes.

Tanmateix, la influència de la mare va ser baixa tant en el cas del carambolo com en el del yarumo, i nul·la en el de l’ungla de gat. És probable que la dificultat per accedir a aquesta última al Resguardo, per la seva escassetat i per les grans distàncies que cal recórrer per obtenir-la, hagi fet que es prioritzi l’ús d’altres plantes medicinals més accessibles.

Per tant, el coneixement sobre l’ús de l’ungla de gat ha quedat més restringit als avis savis, que han tingut contacte amb persones alienes a la comunitat de les quals han après part del seu saber. Aquest tipus de coneixement s’anomena “coneixement distribuït”, perquè no el comparteix tota la comunitat, però sí que se sap qui el té i s’hi recorre.

Els resultats de les tres plantes mostren la influència de fonts d’informació de fora del Resguardo, nacionals i estrangeres, en els grups d’edat dels extrems (joves i gent gran); per tant, les relacions interètniques amb altres comunitats indígenes i amb la cultura occidental influeixen de manera constant en el procés d’aprenentatge tradicional a Macedonia.

D’altra banda, des de la dècada dels setanta l’OMS parla de la necessitat d’integrar els fàrmacs tradicionals en la nostra medicina occidental, sobretot per raons culturals i econòmiques, ja que el 80 % de la població mundial no té accés a la medicina occidental i recorre, per tant, a la medicina tradicional.

En aquest indret exòtic trobem una flora molt variada amb la qual s’elaboren la majoria dels fàrmacs que fem servir avui dia. Empreses farmacèutiques tan conegudes com Bayer n’extreuen la matèria primera per elaborar els seus productes. Parlarem d’aquests mètodes tradicionals, tècniques que passen de pares a fills, d’una generació a una altra. Uns mètodes que, tot i que ens puguin semblar rudimentaris o estranys, són 100 % naturals i eficaços.

GINGEBRE: és un tubercle de gust fort i exòtic que normalment fem servir per aromatitzar els nostres plats, ja siguin dolços, amanides, salses, etc. Tanmateix, si ens centrem en els seus beneficis medicinals, en aquesta cultura el gingebre s’utilitza com a analgèsic i antiinflamatori, i també per eliminar les nàusees, gràcies a la presència de fenols i gingerols a l’arrel. S’elabora una mena de te de gingebre deixant reposar el tubercle en aigua bullent durant uns minuts. Si es beu, alleuja els dolors i les nàusees. Si s’apliquen draps calents humitejats amb aquest remei sobre una zona inflamada, desapareixen la inflor i el dolor.

En la nostra cultura, alguns esportistes afegeixen gingebre als seus batuts proteics i antioxidants durant la recuperació de lesions.

TELA D’ARANYA: els pobles indígenes utilitzen la teranyina com a coagulant. Quan es produeix una ferida o un tall, s’aplica un tros d’aquesta substància resistent i enganxosa sobre la zona que sagna, cosa que coagula la sang i accelera la cicatrització. La tela en concret s’obté de la vídua negra, una de les aranyes més exòtiques i verinoses del món. S’ha demostrat que la fibroïna (una proteïna estructural) present a la tela de l’aràcnid és la responsable d’aquesta funció medicinal. Científics de la Universitat de Califòrnia han aconseguit aïllar la seqüència genètica necessària per sintetitzar la fibroïna, per produir-la a escala comercial i elaborar medicaments.

LA XIRIMOIA: aquesta fruita és originària del continent americà, i el seu nom significa “llavors fredes”, ja que germina a grans altituds.

Es va començar a conrear a Europa arran de la conquesta d’Amèrica, i d’allà els exploradors espanyols la van portar a l’Orient. Té infinitat de propietats beneficioses per a la salut: reforça la memòria, redueix l’estrès diari i es digereix amb facilitat gràcies a la quantitat d’enzims hidrolítics que conté, a més de vitamina C, proteïnes, sucres, fòsfor, antioxidants, etc. A més, aquesta fruita és de gran ajuda durant el part, una propietat sorprenent. Les llavors de xirimoia es posen a bullir amb una mica d’aigua i es donen a les dones indígenes just abans del part i durant el part, per accelerar-lo. Actuen com les prostaglandines, contraient el teixit muscular llis de l’úter durant el part. A més, alguns estudis de laboratori han observat que certs compostos de les seves llavors actuen sobre cèl·lules canceroses, tot i que no està demostrat que previnguin el càncer en les persones. Cal recordar que les llavors són tòxiques i no s’han de consumir sense supervisió mèdica. En definitiva, una fruita molt apreciada per les seves propietats antioxidants, digestives i laxants, entre d’altres.

Aquests són només uns quants exemples de l’extensíssima medicina tradicional de la cultura indígena, que ens pot semblar estranya i poc habitual. Tanmateix, la seva eficàcia queda demostrada, no només pels estudis duts a terme en diverses universitats, sinó perquè es fa servir des de fa milers d’anys i els seus components químics s’utilitzen per fabricar els nostres tan apreciats fàrmacs.

Els pobles amazònics estan desenvolupant estratègies de contenció a través de la seva medicina tradicional, amb un ús variat de plantes preventives destinades a reforçar el sistema immunitari de l’aparell respiratori.

Una d’aquestes respostes, sorgida a l’Amazònia peruana i que es podria incloure dins d’aquest conjunt de tradicions casolanes per atenuar la gravetat d’un problema respiratori, és la creació del valent “Comando matico”. A banda de ser una resposta irònica al famós “Comando Covid”, a Pucallpa un grup de joves s’ha unit per cobrir un buit: el seu objectiu és proporcionar plantes medicinals als pobles en quarantena propers a les ciutats, especialment a les famílies que ja presenten símptomes de trastorns respiratoris. La seva àrea d’intervenció són els districtes de Yarinacocha, Manantay i Callería, i per l’impacte que ha tingut, la iniciativa s’està replicant en altres localitats, com la província de Padre Abad, als pobles de la vora del riu Aguaytía.

Aquesta iniciativa del “Comando matico” no sorgeix d’un afany humanitari espontani i improvisat, sinó d’una pràctica mil·lenària basada en la saviesa ancestral i la solidaritat, dues estratègies fonamentals que han permès sobreviure als pobles originaris al llarg de tota la seva història, sobretot des de l’arribada dels occidentals al territori americà, que de manera directa o indirecta ha estat la causa de les múltiples pandèmies que n’han delmat la població. Aquesta pràctica té un ritu central a partir del qual s’organitzen la medicina tradicional i l’espiritualitat indígena amazònica. El seu nom és força conegut en altres continents, probablement molt més que al mateix Perú, i s’anomena “la cerimònia de l’ayahuasca”. A continuació en fem una síntesi.

La cerimònia de l’ayahuasca

Quan el capvespre del tròpic ha cedit tots els seus encants a la nit i el mantell fosc s’ha estès des de les ombres dels arbres fins al paratge més obert, i penetra fins i tot en les mirades dels animals que aguaiten al bosc, la taula està parada per a la cerimònia de l’ayahuasca.

El centre de la cerimònia és una beguda que s’obté de la planta mestra anomenada ayahuasca i de la seva companya, la chacruna. En elles habiten els esperits majors de les plantes del bosc. Els participants prenen aquest líquid de color marró fosc, textura espessa, gust agredolç i olor d’ofrena vegetal, en la dosi precisa que el mestre que guia la cerimònia serveix a cadascú. Abans, l’home medicina, conversant amb la persona convocada, ha fet una primera observació del seu pacient i li ha prescrit una dieta rigorosa; així sap quina és la mesura justa de la “presa” perquè, un cop ingerit el beuratge, el condueixi pas a pas per l’escala, de vegades inhòspita, de la seva ànima.

La dieta prèvia fa que els cossos estiguin ben disposats a rebre la planta mestra. Poc després de la presa, quan les lluernes puntegen la foscor amb la seva espurna de foc i el cant dels grills esquinça els murmuris allargats de la selva, els cossos alleugerits es relaxen i senten un lleu refredament. Comença aleshores la comunió entre els assistents, que, sense deixar de ser ells mateixos, també són el grup.

L’exercici d’interiorització al qual et porta la presa de la substància cerimonial comença amb una sèrie d’associacions, records, projeccions, preocupacions i tot aquest remolí anímic que sovint ens oprimeix. Després arriben les primeres visions, en forma d’una complexa geometria de línies fosforescents i en ziga-zaga que produeixen un vertigen de moviment accelerat.

Tot seguit arriba el moment en què s’experimenta la condició fragmentària a la qual ens obliguen els règims de la vida quotidiana. És el moment de la fragmentació i del “mareig”, el moment en què s’expulsa el mal. Aquí el cos busca desprendre’s dels excedents físics i anímics, de les tensions i les pors que es materialitzen en forma de fluids intestinals i en la tensió excessiva dels músculs i els tendons, disgregats en fragments irreconciliables. Arriben llavors les arcades, que t’obliguen a expulsar física i anímicament, de vegades de manera brusca i incòmoda, tot allò que impedeix la calma i el vol simbòlic que el participant de la cerimònia està a punt d’emprendre. És la part en què les plantes mestres netegen l’organisme de tot allò que ha lligat el moviment lliure i harmònic dels cossos en unitat amb les ànimes.

Després de la batalla, el cos recupera la calor i entra en l’etapa de les visions. La ment i l’emoció emprenen un recorregut biogràfic en què apareixen, en forma d’imatges, els records més inquietants que ens han marcat la vida. Imatge rere imatge, es revisa de manera accelerada la trajectòria personal, en contraposició amb la quietud i la letargia dels òrgans, els músculs i els ossos que reposen estirats a la maloca. Durant aquest moment de la cerimònia, el mestre curandero, metge tradicional, home medicina, entona els cants sagrats anomenats “ikaros”: cançons eternes que s’han transmès de pares a fills, de generació en generació, a través de l’estímul de les plantes medicinals, entre les mil·lenàries cultures amazòniques. Cada poble ha conservat aquest llegat i l’ha adaptat als sons de la seva llengua i a la mitologia del seu llinatge, com un cant que condensa els sons insondables de la selva. Les imatges poden aparèixer de manera ordenada, en seqüències, o de manera caòtica, en imatges fantàstiques. El mestre, proveït d’un mapacho i atent a l’efecte de les visions, acompanya el pacient amb un ikaro individual i amb grans bufades de fum de tabac, que en aquest punt de la cerimònia se suma, amb el seu esperit protector, a aquest moment de trobada i d’unificació.

Els ikaros són melodies repetitives i penetrants que el mestre canta durant la cerimònia. Si el “mareig” arribés a un vertigen difícil de controlar, els ikaros ajudaran a superar la tempesta. Amb aquests cants, de modulacions agudes, suaus i per moments delicades, que s’alternen amb sons greus i marcials, el mestre renova a cada moment i durant tota la nit la seva connexió amb el grup i amb cadascun dels assistents. Aquests cants sagrats segueixen una estructura d’inici, desenvolupament i final: un cant d’obertura, que alhora embolcalla el grup en una capa protectora; després, una sèrie de cants de desenvolupament, i, finalment, un cant de tancament.

El missatge que transmet el cant final s’anomena “arkano” i és una protecció en forma de melodia que l’acòlit portarà fins a la cerimònia següent i que, segons el seu treball de seguiment interior, l’acompanyarà tota la vida.

Cal destacar que la medicina tradicional indígena és un conjunt de coneixements, pràctiques i creences d’una cultura que donen un sentit holístic al concepte de salut, en una dimensió física, espiritual i ambiental.