- Publicat el
- Categoria: La Xarxa
La Associació Guardians de l’Amazònia va néixer l’1 de juny de 2016 i es va constituir oficialment el 19 de juliol d’aquell mateix any. Des d’aleshores impulsa la Xarxa d’Escoles Guardianes de l’Amazònia, que connecta aules d’aquí amb escoles indígenes de la vall del Juruá, a l’estat brasiler d’Acre.
En deu anys han passat per la Xarxa nou escoles europees i més de 2.000 alumnes. A l’altre costat, el 2025, 22 educadors indígenes van seguir una formació de 52 hores i 200 estudiants van participar en els tallers ambientals de l’Escola Ixubãy Rabuĩ Puyanawa.
Això és el que fem, explicat per parts.
Escoles que aprenen juntes
Quan un centre es vincula a la Xarxa, el treball dura un trimestre o tot el curs: s’hi entra pel vincle amb el món indígena, a través del conte «Els Puyanawa i l’Eruga de colors – Hêda Cêkaya», i des d’aquí es treballa el bioma amazònic, el canvi climàtic i la cura de la terra. Hi ha videoconferències entre aules, cartes, projectes i visites de líders indígenes als centres.
A l’Amazònia el treball és un altre: formació del professorat indígena, inclusió digital, materials propis i tallers ambientals. Fem que el coneixement circuli en les dues direccions.
Com funciona la Xarxa · Les escoles d’aquí · Les escoles de l’Amazònia
Els pobles amb qui treballem
Treballem amb el poble Puyanawa, a Mâncio Lima, i des d’enguany també amb el poble Nukini. Tots dos són del tronc pano i tots dos van passar pel que ells anomenen «el temps del captiveri» als seringals, quan els van prohibir parlar la seva llengua.
Expliquem qui són, quants són i d’on surt cada dada, i també per què els pobles indígenes són decisius perquè la selva continuï dempeus: on hi ha territori indígena reconegut, la desforestació és molt menor. Està mesurat.
Els pobles guardians · Puyanawa · Nukini
Tallers per al teu centre
Oferim cinc tallers, de 3r de primària a 4t d’ESO: l’eruga de colors, interculturalitat i estereotips, ciutadania global, clima i residus, i un cinquè sobre pantalles i xarxes que inclou una xerrada amb les famílies. Cadascun té la seva fitxa amb etapes, durada, objectius i el que se’n emporta l’alumnat, més un PDF per portar al claustre.
En alguns casos són gratuïts per al centre, perquè els finança un ajuntament o una entitat. En la resta, es consulta.
El que hem anat fent pel camí
A més de les escoles, en aquests deu anys han sortit altres coses: un disc doble amb els cants tradicionals del poble Puyanawa, gravat a l’aldea el 2016; el conte, que avui és material didàctic de la Xarxa; una exposició fotogràfica; un documental rodat a l’aldea, aturat per manca de fons; i l’acompanyament a projectes de Txai Macedo, indigenista de l’Acre i soci honorífic de l’associació fins al seu traspàs.
També hi ha una selecció de dotze documentals sobre l’Amazònia comentats un a un, amb on veure’ls i per a quines edats serveixen, i vuit xerrades de veus indígenes: Ailton Krenak, Gersem Baniwa, Daniel Munduruku, Célia Xakriabá y el propio poble Puyanawa.
Altres projectes · Materials · Documentals
Els comptes, a la vista
Tot això se sosté amb treball voluntari —l’equip, la junta, el professorat i qui hi col·labora—, amb subvencions anuals del Fons Català de Cooperació i dels ajuntaments de Molins de Rei, Begues, Sant Feliu de Llobregat i Sant Adrià de Besòs, i amb donacions.
Les memòries estan publicades senceres, amb les taules de despeses i de finançament: la de la Xarxa, la de Catalunya i la del projecte del Fons Català. Es llegeixen directament, sense descarregar res.
Un advertiment que convé dir clar: l’associació no està declarada d’utilitat pública, de manera que les aportacions no desgraven. És un objectiu.
Com sumar-s’hi
Si fas classe, hi ha dues portes: demanar un taller per al teu centre, o vincular-lo a la Xarxa, que és un compromís més llarg i més bonic. Si no fas classe, es pot col·laborar amb una aportació mensual des de 5 €, fer voluntariat o, si representes una entitat o una empresa, buscar la manera de treballar junts.
I si trobes una dada equivocada o una foto que no hi hauria de ser, digues-nos-ho. S’agraeix de debò.
