El treball ambiental d’EiAmazonia és local i amazònic alhora: el que fem a la vall del Juruá, a l’estat brasiler d’Acre, i el que fem a les escoles i als territoris de Catalunya.
Volem arribar a més centres i a més territoris de la resta d’Espanya i d’Europa, perquè tenir cura del sòl, de l’aigua i del bosc és la mateixa feina allà i aquí.
Recuperar el territori és recuperar la vida
Durant més d’un segle, als pobles del Juruá els van prendre la terra i, amb ella, la seva manera de conrear-la. Primer van arribar els patrons del cautxú, que els van obligar a treballar als seringais. Després van arribar la tala i les hisendes, que van convertir el bosc en pastura per al bestiar.
És el model que encara domina a mig món: el monocultiu, una sola espècie en grans extensions —pastura, soja, canya de sucre, palma d’oli o eucaliptus—. Se sosté amb agroquímics: adobs sintètics, herbicides i pesticides que eliminen del camp tota la resta de vida, des de les plantes silvestres fins als insectes i la vida del sòl. El Brasil és avui el país que fa servir més pesticides del món: 720.000 tones el 2021, segons la FAO.
Amb el bosc desapareix el bioma i, amb ell, l’equilibri natural que regulava l’aigua, el clima de la zona i la fertilitat de la terra. El sòl queda nu, s’erosiona i perd la matèria orgànica. Moltes vegades, al cap de pocs anys, la pastura es degrada i s’obre una altra clariana a la selva. A tot el planeta, el canvi d’ús del sòl és la primera causa de pèrdua de biodiversitat a terra ferma, segons la plataforma científica de l’ONU sobre biodiversitat (IPBES).
El que es presenta com a progrés enriqueix uns pocs i n’empobreix molts. La terra i els beneficis es concentren en poques mans: al Brasil, l’1 % de les explotacions agràries ocupa gairebé la meitat de la superfície agrària. I moltes famílies es queden sense terra, depenen de llavors i agroquímics que han de comprar o acaben a les perifèries de les ciutats.
Quan un poble recupera el seu territori, de seguida arriba una pregunta: com tornar a fer bosc i viure’n.
Una de les respostes ve del Brasil i avui s’estudia a mig món: l’agrofloresta, o agricultura sintròpica. La va formular Ernst Götsch, un agricultor suís que als anys vuitanta va comprar al sud de Bahia una finca degradada i la va convertir en bosc productiu: va recuperar més d’una desena de fonts, va suavitzar el microclima de la zona i avui 350 hectàrees són reserva natural privada. La idea de fons és plantar com creix el bosc, en capes i en el temps, perquè cada collita deixi el sòl millor que abans.
L’agrofloresta és el nom tècnic del que els pobles indígenes fan des de fa mil·lennis.
Què és una agrofloresta
En un camp convencional es planta una sola espècie —blat de moro, soja o pastura— i s’arrenca tota la resta. En una agrofloresta es planten moltes espècies juntes, a altures diferents i amb ritmes diferents, tal com s’organitza un bosc.
Les capes
Un bosc s’organitza com un edifici de diversos pisos, i cada pis rep la llum que li correspon. En una agrofloresta es reprodueix aquesta estructura expressament. A baix, hortalisses i arrels que donen menjar en pocs mesos. A sobre, plàtan, papaia i mandioca. Més amunt, fruiters. I per damunt de tots, els arbres grans, que triguen dècades i són els que acaben fent el bosc.
Les espècies es reparteixen la llum: cadascuna ocupa un espai diferent i totes tenen la seva funció.
El temps
La segona dimensió és el temps. En el mateix metre quadrat hi conviuen plantes que es cullen als tres mesos, d’altres a l’any, d’altres als cinc anys i d’altres als quaranta. A mesura que unes acaben el seu cicle, deixen lloc i matèria orgànica a les següents. És el que passa per si sol al bosc, acompanyat i accelerat.
Per això una agrofloresta ben plantada dona menjar des del primer any, mentre els arbres creixen. I això permet que una família en visqui.
La poda
En una agrofloresta es poda molt i es poda fort. Les branques tallades es trituren i es deixen a terra, i formen una manta.
Aquesta manta alimenta el sòl mentre es descompon, guarda la humitat i protegeix la terra del sol i de la pluja. A més, la poda fa que la planta rebroti amb força. Així el sistema s’alimenta de si mateix, sense adobs portats de fora.
Per què s’anomena sintròpica
L’agricultura convencional va cap a l’entropia: cada collita deixa el sistema una mica més pobre, i cal compensar-ho amb adobs, amb reg i amb pesticides. L’agricultura sintròpica va en la direcció contrària: cada cicle deixa més vida, més matèria orgànica, més ombra, més aigua i més complexitat que l’anterior. És la direcció en què treballa el bosc pel seu compte.
Quan això es manté en el temps, el canvi es nota més enllà de la parcel·la: tornen les fonts, baixa la temperatura i se suavitza el microclima de la zona.
Un saber dels pobles amazònics
Els pobles amazònics fa mil·lennis que gestionen el bosc d’aquesta manera, combinant conreu i selva en cicles llargs. Bona part del que avui sembla selva verge és bosc cultivat durant generacions: les concentracions de castanyer del Brasil, de pupunha, de cacau o d’açaí són obra d’aquestes generacions. L’agricultura sintròpica li ha posat nom tècnic, l’ha mesurat i ha fet que es pugui ensenyar.
Per això, quan un poble recupera el seu territori, l’agrofloresta és gairebé sempre tornar a fer el que ja sabia.
-
Monocultiu
Una sola espècie. Necessita adobs sintètics i pesticides, elimina la resta de la vida, deixa el sòl nu, perd aigua i s’esgota. Quan falla, falla tot alhora.
-
Agrofloresta
Moltes espècies en capes i en el temps. El sòl sempre cobert, aigua retinguda, ombra i matèria orgànica. Cada collita deixa la terra millor.
-
Què s’hi guanya
Aliments sense pesticides durant tot l’any, frescos i variats, que milloren l’alimentació de les famílies.
La natura es revitalitza: torna l’aigua, tornen els insectes i els ocells, torna el bosc, i amb ell l’ombra i la pluja.
I una família pot quedar-se a viure al seu territori.
El que fem a les comunitats
A la vall del Juruá, el treball ambiental es fa amb les escoles indígenes. Parteix dels materials del professorat indígena i de la realitat de cada aldea, i tracta residus, aigua, clima i cura del territori.
-
Tallers de sostenibilitat a l’Escola Ixubãy
L’octubre del 2025, 200 alumnes de l’Escola Ixubãy Rabuī Puyanawa van participar en dos tallers. En el de residus, els petits van dibuixar el riu de la comunitat net i contaminat, i els grans van estudiar casos de Ghana, Bangladesh, els oceans i la mateixa Amazònia.
En el de canvi climàtic van treballar l’escalfament global, la justícia climàtica i les bones pràctiques dels pobles indígenes. Al final ho van presentar a tota l’escola, amb sons de la natura i danses puyanawa.
-
Formació i materials del professorat
Els tallers formaven part de la formació de 52 hores que van seguir 22 educadors indígenes de l’escola, amb un mòdul d’educació ambiental.
El professorat ha creat els seus propis materials, com la «Cartilha de Ervas Medicinais Puyanawa», sobre les plantes medicinals del seu poble, i el llibre «Os guardiões da floresta».
-
El poble Nukini, des del 2026
La Xarxa s’estén a l’Escola Estadual Rural Indígena Pedro Antônio de Oliveira, del poble Nukini, que també acull alumnat del poble Nawa.
El projecte, del 2026 al 2027, reforça la formació del professorat, la inclusió digital i l’educació ambiental, a partir del que decideix la comunitat.
Regenerar també aquí
A Catalunya, a la resta d’Espanya i a tot Europa passa el mateix a una altra escala: sòls esgotats, sequeres més llargues, camps que ja no retenen l’aigua, incendis cada estiu i pobles que es buiden. La resposta que s’obre camí és l’agricultura regenerativa, que comparteix la idea de fons amb l’agrofloresta: tenir cura del sòl com d’un ésser viu.
Hi ha gent que ho fa molt bé. Hope! – En pie por el planeta, la fundació del divulgador Javier Peña, explica el canvi climàtic i l’agricultura regenerativa a les xarxes, amb milions de visualitzacions, i té el CREAF al seu comitè assessor. Forma part d’AgriRegenCarbon, un projecte que ha posat a prova en 3.000 hectàrees d’Andalusia i de l’Aragó com pagar qui conrea per capturar carboni al sòl i restaurar els ecosistemes.
Per això a la Xarxa el treball ambiental és local i amazònic alhora: tenir cura d’un sòl viu a l’Acre i a Europa és la mateixa feina, i les escoles de totes dues bandes ho aprenen juntes.
El que fem a les escoles catalanes
Bona part del que es treballa a les escoles de la Xarxa és educació ambiental, explicada des dels pobles que viuen al bosc.
-
Projectes d’aula d’un trimestre o d’un curs
Als centres vinculats, el projecte —d’un trimestre o de tot el curs— parteix del vincle amb el món indígena, a través del conte «Els Puyanawa i l’Eruga de colors – Hêda Cêkaya», i a partir d’aquí es treballen el bioma amazònic, el canvi climàtic i la cura de la terra.
L’alumnat aprèn que els pobles indígenes són decisius perquè la selva continuï dempeus.
-
«La selva també és cosa nostra»
Taller per a escoles d’aquí, de 3r de primària a 4t d’ESO: clima, residus i cura del territori, comparant l’entorn del centre amb la vall del Juruá. Veure el taller.
I estem preparant nous eixos de treball en aquest àmbit, aquí i a l’Amazònia.
Fonts
- Fazenda Olhos d’Água d’Ernst Götsch: «Da degradação à floresta: a Agricultura Sintrópica de Ernst Götsch e sua aplicação nas Fazendas Olhos D’Água e Santa Teresinha, Piraí do Norte/BA». Ambientes: Revista de Geografia e Ecologia Política.
- Bosc cultivat a l’Amazònia: Levis, C. i altres (2017). «Persistent effects of pre-Columbian plant domestication on Amazonian forest composition». Science, 355, 925-931.
- Pesticides: FAO (2023). «Pesticides use and trade 1990–2021», FAOSTAT Analytical Brief 70.
- Pèrdua de biodiversitat: IPBES (2019). Informe d’avaluació mundial sobre la biodiversitat i els serveis dels ecosistemes.
- Concentració de la terra: IBGE, Censo Agropecuário 2017: les explotacions de 1.000 hectàrees o més són l’1 % i ocupen el 47,6 % de la superfície.
- Hope! i el CREAF: «El CREAF entra en el comité asesor de Hope! – En pie por el planeta», blog del CREAF.
- AgriRegenCarbon: «Nace el proyecto AgriRegenCarbon», web del projecte.