Poble Puyanawa

La història del captiveri

A finals del segle XIX, la febre del cautxú va portar milers de persones a la vall del Juruá. Els primers contactes amb els Puyanawa van ser violents: expedicions armades van entrar al seu territori per obrir seringais, les explotacions on s’extreia el làtex.

A principis del segle XX, el poble va quedar sota el control del coronel Mâncio Lima —el mateix nom que avui porta el municipi— i va ser sotmès a treballs forçats als seringais. Durant aquell període els van prohibir parlar la seva llengua i practicar els seus rituals; els nens eren castigats per fer servir la llengua dels seus pares. Va ser una esclavitud de fet que va durar dècades.

Hacia 1950 es van alliberar d’aquell règim, però sense terra pròpia. La lluita pel reconeixement del seu territori es va allargar durant la segona meitat del segle XX, fins que la Terra Indígena Poyanawa va ser reconeguda oficialment, ja en aquest segle.

Resum elaborat per EiAmazonia a partir de la fitxa del poble Puyanawa de Povos Indígenas no Brasil (Instituto Socioambiental) i dels testimonis recollits amb la comunitat per a l’exposició «Povo Puyanawa».

La festa com a escola

Cada any, la comunitat celebra els seus festivals culturals: dies sencers de cants, danses, pintura corporal i menjar compartit, als quals van famílies de les dues aldees i visitants d’altres pobles. Per a la comunitat és el moment en què la llengua, la memòria i els cants es transmeten als més petits davant de tothom.

Molts d’aquells cants són els que es van gravar el 2016 a l’aldea per al disc Dimãnã ewe yûbabu, el primer del poble Puyanawa. És un arxiu sonor fet per la mateixa comunitat per guardar el que només hi havia a la memòria dels grans.

• 
• 
• 
• 

Retrats de l’exposició «Povo Puyanawa». Fotografies de Blat García Vergés i Adolf Sanz Monfort; retoc d’Alba Rodríguez Núñez. Veure l’exposició completa →

Cultura i vida a l’aldea

Entre els trets que recullen els estudis etnogràfics hi ha els tatuatges facials, l’artesania amb fibres i llavors, els rituals funeraris i les formes tradicionals de construcció, com la maloca comunitària, que és alhora lloc de festa, de reunió i d’escola.

La vida econòmica combina l’agricultura de rompuda per al consum propi —mandioca, plàtan, blat de moro— amb la caça, la pesca, la recol·lecció i la venda d’alguns productes al municipi.

Cada any, la comunitat celebra les seves festes amb cants, danses i pintures corporals: és quan la llengua, la memòria i el territori es posen en comú davant de tothom, començant pels nens.

Què fem junts

La relació va començar el 2016, amb l’amistat entre l’Adolf Sanz i en Puwê, i amb la gravació del primer disc del poble Puyanawa a l’aldea. D’aquí van sortir les visites a escoles catalanes, el conte, l’exposició i, el 2017, la Xarxa d’Escoles Guardianes de l’Amazònia.

• L’Escola Ixubãy Rabuĩ Puyanawa: aula multimèdia, connectivitat i formació del professorat.
• Memòria d’activitats 2025: 22 educadors en formació i 200 alumnes als tallers ambientals.
• Memòria tècnica i econòmica del projecte finançat pel Fons Català.
• El disc, el conte, el documental i l’exposició, fets amb la comunitat.