Guardians, en sentit literal
L’Amazònia ocupa uns 6,7 milions de quilòmetres quadrats repartits entre nou països —tretze vegades Espanya— i concentra prop del 40 % dels boscos tropicals que queden al planeta. És sobretot una gran bomba d’aigua i un magatzem de carboni. Els arbres evaporen cada dia milers de milions de litres que viatgen com a «rius voladors» i acaben plovent sobre mig continent, i el bosc guarda a la fusta i al sòl una part decisiva del carboni que no és a l’atmosfera.
A l’Amazònia hi viuen 47 milions de persones, i entre elles prop de 2,2 milions d’indígenes de 410 pobles. És un territori habitat, i qui l’habita des de fa mil·lennis és qui millor l’ha conservat.
Això ho diuen les dades. On hi ha pobles indígenes amb el territori reconegut, el bosc continua dempeus.
-
2,2 milions
de persones indígenes viuen a l’Amazònia, de 410 pobles diferents, cadascun amb la seva llengua, la seva memòria i la seva manera de relacionar-se amb el territori.
Science Panel for the Amazon, Amazon Assessment Report 2021
-
2,5 vegades
menys desforestació dins dels territoris indígenes del Brasil amb drets reconeguts que fora (2,8 vegades a Bolívia i 2 a Colòmbia).
FAO i FILAC, «Els pobles indígenes i tribals i la governança dels boscos», 2021
-
320-380 milions
d’hectàrees de bosc tenen cura els pobles indígenes i tribals a l’Amèrica Llatina, que emmagatzemen uns 34.000 milions de tones de carboni.
FAO i FILAC, 2021
Aquell informe de la FAO i el FILAC va revisar més de tres-cents estudis publicats en vint anys. La seva conclusió ens sembla decisiva: protegir el bosc i protegir els drets de qui hi viu són la mateixa cosa. On el territori està titulat i la comunitat pot decidir, la motoserra s’atura; on no, hi entra. No hi ha justícia climàtica sense justícia per als pobles indígenes.
Per què això és urgent
L’Amazònia ja ha perdut prop d’una cinquena part del seu bosc original. Diversos estudis científics adverteixen que, si la desforestació continua avançant, àmplies zones podrien creuar un punt de no retorn i degradar-se cap a una vegetació de tipus sabana, incapaç de sostenir el cicle de l’aigua que avui sosté. És a dir: el bosc deixaria de fer ploure, i sense pluja no es recupera.
Per això els territoris indígenes són, literalment, la part del mapa on el sistema continua funcionant.
Dades de superfície, població i bosc: Science Panel for the Amazon, Amazon Assessment Report (2021). Sobre el punt de no retorn: Thomas Lovejoy i Carlos Nobre, «Amazon Tipping Point», Science Advances (2018).
Què vol dir tenir cura, des de la seva mirada
En moltes llengües amazòniques no hi ha una paraula per a «natura» separada de «nosaltres». El riu, el bosc, els animals i les persones formen part del mateix teixit de vida. Tenir cura del territori és una manera d’estar al món, que s’aprèn de petit i se sosté amb els cants, les històries, les festes i el treball compartit.
Per això, quan una comunitat perd la llengua o els seus grans, perd el manual amb què es té cura d’un territori. I per això l’educació —l’escola indígena, en la seva llengua i amb els seus sabers— és una eina de defensa del bosc tan real com un mapa o un títol de propietat.
Aquesta és la idea que sosté la Xarxa d’Escoles Guardianes de l’Amazònia: que les escoles indígenes i les escoles europees aprenguin juntes, en les dues direccions.
El que afronten avui: nou països, un mateix pols
L’Amazònia es reparteix entre el Brasil, el Perú, Bolívia, Colòmbia, l’Equador, Veneçuela, Guyana, Surinam i la Guaiana Francesa. Les lleis canvien d’un país a l’altre, però el conflicte de fons és el mateix als nou: hi ha qui viu en aquell territori i hi ha qui vol el que hi ha a sota o el que s’hi pot posar a sobre.
És una disputa molt concreta per terra, aigua, fusta, or, petroli i rutes de transport, en què una de les parts —els pobles indígenes— té drets reconeguts sobre el paper i molt poca força per fer-los valer.
El que segueix és un resum honest d’aquests fronts. Cada país tindria el seu propi capítol, però aquests són els que es repeteixen a gairebé totes les comunitats amb què treballem o de les quals ens arriben notícies.
Cada apartat indica on comprovar-ho. És una situació viva: les dades i les lleis canvien, i convé mirar la data abans de citar res. Aquesta pàgina es va actualitzar el setembre del 2026.
1. El territori: reconegut sobre el paper, disputat a la pràctica
Gairebé tots els països amazònics reconeixen a la seva Constitució algun dret dels pobles indígenes sobre les seves terres. El problema és el cómo: perquè aquell dret serveixi d’alguna cosa, l’Estat ha de delimitar el territori, inscriure’l i treure’n qui no hi hauria de ser. Aquest procés —la demarcação al Brasil, la titulació al Perú, la resguardització a Colòmbia— és lent, car i políticament incòmode, i s’atura així que canvia el govern.
Mentrestant passen tres coses: s’ocupen terres sense títol i després se’n demana la legalització (la grilagem brasilera), es fragmenten els territoris amb concessions mineres o petrolieres que s’atorguen per damunt d’ells, i s’esgoten les comunitats en plets que duren dècades.
Al Brasil, aquesta disputa té avui un nom concret.
El cas del Brasil: el «marc temporal»
Tot l’anterior —el bosc dempeus, la llengua, l’escola— depèn d’una sola cosa: que el territori estigui reconegut. Al Brasil, aquest reconeixement s’anomena demarcação, i avui està en disputa.
La tesi del marc temporal sosté que els pobles indígenes només tenen dret a les terres que ocupaven físicament el 5 d’octubre de 1988, el dia en què es va promulgar la Constitució brasilera, o sobre les quals en aquella data ja hi hagués un plet obert.
Dit així sona a tecnicisme. El que significa és això: als pobles que van ser expulsats de les seves terres abans del 1988 se’ls demanaria que demostrin que hi eren justament el dia en què els n’havien tret. Durant la dictadura militar, durant l’època dels patrons del cautxú, amb l’obertura de carreteres i l’arribada de les hisendes, milers de famílies indígenes van ser desplaçades per la força. El marc temporal converteix aquella violència en l’argument que els treu el dret.
La Constitució del 1988 no diu això. El seu article 231 reconeix als pobles indígenes «els drets originaris sobre les terres que tradicionalment ocupen»: originaris vol dir anteriors al mateix Estat, no nascuts en una data.
Com hi hem arribat
- 2009 · Raposa Serra do Sol. El Suprem Tribunal Federal (STF) resol el cas d’aquella terra indígena de Roraima i, entre les condicions que fixa, apareix la idea del marc temporal. Es va dir aleshores que valia només per a aquell cas, però a partir d’aquí es va començar a fer servir contra altres demarcacions.
- 21 de setembre de 2023 · l’STF la tomba. El ple del Suprem declara inconstitucional la tesi del marc temporal, per nou vots contra dos, en un recurs amb efecte per a tot el país (RE 1.017.365, Tema 1031). Semblava el final.
- Octubre-desembre de 2023 · el Congrés la ressuscita. El Congrés aprova el projecte PL 2903/2023 i escriu el marc temporal en una llei ordinària. La Presidència veta una part del text; el Congrés tomba els vetos. Així neix la Llei 14.701/2023.
- Des del 2024 · el pols continua al Suprem. Es presenten diverses demandes contra aquesta llei (accions d’inconstitucionalitat ADI 7582, 7583 i 7586, i l’acció declaratòria ADC 87). El jutge ponent obre una comissió de conciliació per buscar un acord entre les parts. Les organitzacions indígenes, amb l’APIB al capdavant, la rebutgen amb un argument difícil de discutir: un dret constitucional no es negocia en una taula.
Situació el setembre del 2026: la Llei 14.701/2023 continua vigent i el Suprem no ha resolt el fons. És un assumpte viu: convé comprovar la data abans de citar res.
Què passa si aquesta tesi s’aplica
Això és el que canvia sobre el terreny:
- Demarcacions aturades. Els expedients que feia anys que avançaven es queden al calaix. Hi ha pobles esperant des de fa més de trenta anys.
- Terres ja reconegudes posades en dubte. La llei obre la porta a revisar demarcacions tancades, de manera que cap territori queda del tot segur.
- Més invasions. On el límit és discutible, hi entren la tala il·legal, la mineria (el garimpo), la ramaderia i la soja. I al darrere arriben les amenaces, els desallotjaments i els assassinats de líders.
- Activitats econòmiques dins del territori. El text aprovat facilita obres i iniciatives productives en terres indígenes sense el pes que abans tenia la decisió de la comunitat.
- Pobles aïllats en risc. Es rebaixa la protecció de qui ha triat no tenir contacte, per als quals qualsevol trobada pot ser mortal per malalties comunes.
- Sense territori no hi ha escola. Una comunitat desplaçada perd l’aldea, i amb ella l’escola, la llengua que s’hi ensenya i els grans que la sostenen. Això és el que ens toca directament.
Per això diem que l’educació intercultural i la defensa del territori són la mateixa feina. Una escola indígena forta documenta la llengua, forma els seus propis mestres i dóna a la comunitat arguments i veu pròpia. Una escola europea que entén això deixa de mirar l’Amazònia com un paisatge i comença a mirar-la com un lloc on viu gent amb drets.
Altres lleis que pressionen al Brasil
El marc temporal és la peça més coneguda, però avança acompanyat. Aquests són els fronts oberts que més afecten l’Amazònia i els seus pobles:
- Permisos ambientals més febles. Una reforma del sistema de llicències ambientals permetria que moltes obres s’aprovin amb una simple declaració de la mateixa empresa. Els seus crítics l’anomenen «la llei de la devastació».
- Mineria en terres indígenes. Hi ha propostes en tràmit per permetre la mineria, el petroli i els grans embassaments dins de territoris indígenes.
- Grans infraestructures. La reconstrucció de la carretera BR-319, que travessa un bloc de selva encara sencer entre Manaus i Porto Velho, i el ferrocarril de la soja (Ferrogrão) són els dos projectes amb més capacitat d’obrir la frontera agrícola.
- Petroli a la desembocadura de l’Amazones. L’exploració a l’anomenada Margem Equatorial avança malgrat els advertiments sobre els esculls i les comunitats de la costa.
Aquests expedients canvien de nom i de número sovint. Aquí els expliquem pel que fan, no pel seu número de projecte; per al detall i la data, les fonts són més avall.
2. El que es vol treure de sota
Or i mercuri
La mineria il·legal d’or —el garimpo— és probablement l’amenaça que destrueix més de pressa. Entra pels rius amb dragues i retroexcavadores, deixa la llera desfeta i fa servir mercuri per separar l’or. Aquell mercuri acaba als peixos, i els peixos són la base de l’alimentació de les comunitats riberenques: s’han documentat nivells preocupants en dones i en menors de diverses regions. Amb les dragues hi arriben a més l’alcohol, la prostitució, les armes i les malalties.
El cas més greu i més conegut és el del poble yanomami, a la frontera del Brasil amb Veneçuela: el gener del 2023 el Govern brasiler va declarar una emergència sanitària al seu territori per la desnutrició i la malària associades a la invasió de milers de miners il·legals.
Petroli i gas
A l’Amazònia occidental —Equador, Perú, Colòmbia i l’oest del Brasil— bona part del subsòl està dividit en lots petroliers que se superposen amb territoris indígenes i amb reserves naturals. Els vessaments repetits als oleoductes han contaminat rius sencers dels quals depenen comunitats que no en van obtenir cap benefici.
A l’Equador, la disputa pel Yasuní va arribar a les urnes: l’agost del 2023 la ciutadania va votar en referèndum deixar sota terra el petroli del bloc ITT, en un parc nacional on viuen pobles en aïllament. Al Brasil, la nova frontera és al mar: l’exploració a l’anomenada Margem Equatorial, davant de la desembocadura de l’Amazones.
Fusta
La tala il·legal obre les primeres pistes per on després entra tota la resta. Es talla dins de terres indígenes i de reserves, es «blanqueja» la fusta amb permisos d’una altra finca i s’exporta. Les comunitats que ho denuncien queden assenyalades.
On comprovar-ho
informes de la Fiscalia i del Ministeri de Salut del Brasil sobre l’emergència yanomami; RAISG (mapes de pressions i amenaces als nou països); ISA; Amazon Watch; dades de MapBiomas sobre mineria.
3. El que es vol posar a sobre
Si la mineria i el petroli van a pel subsòl, l’altra meitat del problema va a per la superfície.
- Ramaderia i soja. És, amb diferència, la primera causa de desforestació a l’Amazònia brasilera. Primer es tala, es crema i s’hi posa pastura; després, si el terreny ho permet, hi arriba la soja. Bona part d’aquella producció s’exporta, i una part acaba a Europa com a pinso.
- Carreteres. Una carretera nova és l’eix pel qual s’ocupa tot el que té als costats. La reconstrucció de la BR-319, entre Manaus i Porto Velho, travessaria un dels blocs de selva més ben conservats que queden.
- Embassaments. Les grans hidroelèctriques inunden territoris, tallen la migració dels peixos i desplacen comunitats senceres. Belo Monte, al riu Xingu, és l’exemple que més ha marcat els pobles de la regió.
- Vies de transport per al gra. Ferrocarrils com el projecte Ferrogrão i les hidrovies que canalitzen els rius estan pensats per treure la collita, i arrosseguen ports, magatzems i més desforestació.
On comprovar-ho
MapBiomas i PRODES/INPE (desforestació al Brasil), RAISG (obres d’infraestructura a la panamazònia), informes de l’ISA sobre Belo Monte i la BR-319.
4. Qui pressiona: les empreses i les cadenes que arriben fins aquí
Darrere de gairebé tots els fronts anteriors hi ha un mercat, i aquell mercat gairebé mai no és a l’Amazònia.
L’or del garimpo es fon i es ven; la carn i la soja s’exporten; el petroli es refina fora; la fusta acaba en mobles i terres. Empreses mineres, petrolieres, agroalimentàries i comercialitzadores internacionals —i els bancs i fons que les financen— són part del problema encara que mai no trepitgin una aldea. I el consum europeu és dins d’aquella cadena.
Hi ha intents de tallar-la. La Unió Europea va aprovar un reglament sobre productes lliures de desforestació que obligarà les empreses a demostrar que la soja, la carn, la fusta, el cacau o el cafè que venen no vénen de terres desforestades. La seva aplicació s’ha anat endarrerint, i les organitzacions indígenes demanen que a més es verifiqui el respecte dels seus drets, i no només la coberta forestal.
Hi ha també un principi que gairebé ningú compleix del tot: el consentiment lliure, previ i informat, reconegut al Conveni 169 de l’OIT i a la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes. A la pràctica, moltes consultes es fan tard, malament o amb la decisió ja presa.
On comprovar-ho
Reglament (UE) 2023/1115 sobre desforestació; Conveni 169 de l’OIT; Declaració de l’ONU sobre els Drets dels Pobles Indígenes (2007); informes d’Amazon Watch i de Global Witness sobre cadenes de subministrament.
5. Defensar el territori és perillós
L’Amèrica Llatina és, any rere any, la regió on més persones defensores de la terra i del medi ambient són assassinades, i l’Amazònia concentra una part important d’aquells casos. El Brasil, Colòmbia i el Perú encapçalen gairebé totes les llistes. Les dades les publica cada any Global Witness; al Brasil, el CIMI documenta a més invasions, conflictes i morts al seu informe anual.
L’assassinat de l’indigenista Bruno Pereira y del periodista Dom Phillips a la vall del Javari, el juny del 2022, va posar nom internacional a una cosa que passa de manera contínua i gairebé sempre sense testimonis.
Al costat de la violència directa hi ha dues formes més de pressió, més silencioses: la criminalització —denunciar els líders per «usurpació» o «terrorisme» per desgastar-los als jutjats— i la presència d’economies armades: a les fronteres de Colòmbia, el Perú i el Brasil, la coca i les rutes del narcotràfic han entrat en territoris indígenes, amb reclutament de joves inclòs.
Pobles en aïllament voluntari
A l’Amazònia hi viuen todavía pueblos que han decidido no tener contacto con el resto de la sociedad. El valle del Javari, al Brasil, i diverses reserves del Perú en concentren la major part. Per a ells, una trobada no desitjada no és un incident: una grip comuna pot acabar amb una família sencera. Qualsevol rebaixa en la seva protecció —una carretera, una missió, una concessió— és una amenaça directa a la seva supervivència.
On comprovar-ho
informes anuals de Global Witness; informe «Violência contra os Povos Indígenas no Brasil» (CIMI); Survival International i la FUNAI sobre pobles aïllats.
6. El que es trenca primer: la salut i l’escola
Quan un territori s’envaeix, el primer que falla són els serveis que sostenen la gent.
La salut indígena depèn d’equips que han d’arribar en barca o en avioneta a comunitats molt disperses. Quan hi entra la mineria, augmenten la malària i la desnutrició, i els equips no poden treballar amb seguretat. L’emergència yanomami del 2023 va mostrar fins on pot arribar això.
La escola indígena pateix el mateix des d’un altre costat. La llei brasilera reconeix des del 1988 una escola pròpia, bilingüe i intercultural; a la pràctica, la majoria no té connexió a internet, moltes només arriben als primers cursos —per continuar estudiant cal sortir de l’aldea— i bona part del professorat indígena treballa amb contractes temporals, sous baixos i pagaments que es retarden.
A això s’hi ha sumat en molt poc temps l’ arribada d’internet per satèl·lit a aldees que mai no havien tingut cobertura. Porta coses bones —avisar d’una emergència, denunciar una invasió, estudiar a distància— i també problemes que ningú no va preparar. Per això acompanyem les escoles en lloc de limitar-nos a portar aparells.
On comprovar-ho
Cens Escolar de l’INEP (Brasil); Siasi/Sesai per a les dades de població i salut indígena; la nostra pròpia Memòria 2025.
7. Negocis nous amb el bosc dempeus
En els últims anys ha aparegut una pressió diferent i menys visible: els contractes de carboni. Empreses intermediàries arriben a les comunitats amb acords de trenta o quaranta anys per vendre els crèdits de carboni del seu bosc, redactats en un idioma i amb unes clàusules que gairebé ningú pot avaluar allà.
Alguns d’aquells projectes són seriosos. D’altres s’han signat sense consentiment real, sense assessoria jurídica independent i amb repartiments molt desiguals, fins al punt que la premsa brasilera i peruana ha popularitzat l’expressió «carbon cowboys» per descriure’ls. Les organitzacions indígenes no rebutgen el mecanisme en bloc: demanen regles clares, consulta de debò i que siguin elles qui decideixin.
La lliçó és la mateixa de sempre: qualsevol proposta que arribi de fora, per verda que soni, necessita que la comunitat la pugui entendre i decidir en els seus propis termes. Això és, també, una qüestió educativa.
On comprovar-ho
investigacions periodístiques sobre contractes de carboni a l’Amazònia brasilera i peruana; posicions de la COICA i de l’APIB sobre mercats de carboni.
8. El clima, que ja no és una previsió
L’Amazònia ha perdut prop d’una cinquena part del seu bosc original, i els anys recents han portat sequeres extraordinàries: rius en mínims històrics, comunitats aïllades perquè la barca ja no hi passa, peixos morts, i temporades d’ incendis cada cop més llargues.
Diversos estudis adverteixen que àmplies zones podrien creuar un punt de no retorn i degradar-se cap a una vegetació de tipus sabana, incapaç de sostenir el cicle de l’aigua que avui sosté. Dit d’una altra manera: el bosc deixaria de fer ploure.
Qui menys ha contribuït al canvi climàtic és qui primer el pateix, i és també qui millor ha conservat el que queda. Per això insistim: no hi ha justícia climàtica sense justícia per als pobles indígenes.
On comprovar-ho
Lovejoy i Nobre, «Amazon Tipping Point» (2018); informes de l’IPCC; Science Panel for the Amazon (2021); dades de sequera i incendis de l’INPE i de MapBiomas.
9. I el que fan ells: són un moviment
Explicar només les amenaces dóna una imatge falsa. Els pobles indígenes de l’Amazònia fa mig segle que s’organitzen, i han guanyat coses que semblaven impossibles.
- Organitzacions pròpies als nou països, coordinades a la COICA. Al Brasil, l’ APIB; al Perú, AIDESEP; a Colòmbia, l’ OPIAC; a l’Equador, la CONFENIAE. I, a la vall del Juruá on treballem, l’ OPIRJ.
- Litigi i presència institucional. Han portat els seus casos al Suprem del Brasil, a la Cort Interamericana de Drets Humans i a l’ONU, i han aconseguit sentències que avui són referència.
- Vigilància del territori. Brigades pròpies, drons, GPS i aplicacions de denúncia gestionades per les comunitats: bona part de les invasions que s’aturen les detecten elles primer.
- Política. Diputades i diputats indígenes, i al Brasil un Ministeri dels Pobles Indígenes creat el 2023.
- Educació i llengua. Escoles pròpies, mestres formats a la comunitat, diccionaris i materials fets pel professorat indígena. És la part més lenta i la més difícil de desfer.
Aquesta última línia és on encaixa la nostra feina, i la raó per la qual aquesta associació existeix.
On comprovar-ho
webs de COICA, APIB, AIDESEP, OPIAC, CONFENIAE i OPIRJ; sentències de la Cort Interamericana de Drets Humans en casos indígenes.
10. Acre: la lluita que va fer possible la nostra feina
Tot l’anterior s’entén millor mirant un lloc concret. El nostre és Acre, l’estat de l’extrem oest del Brasil on hi ha l’Escola Ixubãy Rabuĩ Puyanawa i l’escola nukini amb què treballem. I a l’Acre aquesta història té noms propis.
Del cautxú al treball forçat
A finals del segle XIX, la febre del cautxú va portar a l’Acre milers de treballadors del nord-est brasiler. Els seringais funcionaven amb un sistema de deutes: el patró avançava menjar i eines, el seringueiro pagava amb làtex i el compte no s’acabava mai de saldar. Els pobles indígenes van ser perseguits, desplaçats o posats a treballar en les mateixes condicions, i els Puyanawa i els Nukini hi són: el seu territori va ser ocupat per seringais i la seva llengua va estar a punt de perdre’s.
Chico Mendes i els empates
Als anys setanta, quan el cautxú va deixar de ser rendible, molts seringais es van vendre a ramaders que arribaven a talar. Els seringueiros de Xapuri van respondre amb els empates: famílies senceres, amb criatures, posant-se davant de les motoserres per impedir la tala. Sense armes.
Francisco Alves Mendes Filho, «Chico Mendes» (1944-1988), seringueiro i sindicalista, va ser qui va convertir aquella resistència en una proposta: les reserves extractivistes, territoris protegits con la gent que hi viu dins i no sin ella. La seva idea era simple i nova: el bosc dempeus dóna de menjar a qui hi sap viure, i per això qui hi viu és el millor guardià possible.
Chico Mendes va ser assassinat a la porta de casa seva el 22 de desembre de 1988, a Xapuri, per encàrrec d’un hisendat. La seva mort va tenir una repercussió mundial que ell no havia aconseguit mai en vida, i dos anys després es van crear les primeres reserves extractivistes.
L’Aliança dels Pobles de la Selva
El més important que va deixar aquella època va ser una aliança. Fins aleshores, seringueiros i indígenes havien estat enfrontats: uns entraven a les terres dels altres. El 1989 es va segellar a Rio Branco l’ Aliança dos Povos da Floresta: per primera vegada, els dos pobles de la selva es van reconèixer com a aliats davant de qui venia a talar.
D’aquí ve la paraula que dóna nom al nostre soci honorífic. Txai, en llengua huni kuin, vol dir una cosa com «més que un amic: una part de mi en tu i una part de tu en mi». Es va convertir en la salutació d’aquella aliança, i va donar títol al disc Txai que Milton Nascimento va gravar després de recórrer l’Acre el 1989.
Terri Valle de Aquino, l’altre txai
Al costat d’aquella aliança hi va haver també un antropòleg. Terri Valle de Aquino, format a la Universidade de Brasília, va arribar a l’Acre a mitjan anys setanta per fer la seva recerca de màster entre els Kaxinawá (Huni Kuĩ). Quan va remuntar el riu Jordão fins a les capçaleres es va trobar amb una cosa que no esperava: comunitats indígenes treballant el cautxú en condicions d’esclavitud per deutes.
En comptes d’escriure-ho i marxar, s’hi va quedar. Va ser el primer professional de la seva disciplina que va fer els aixecaments socioeconòmics i de terres dels pobles indígenes de l’Acre riu per riu a l’Alt Juruá —el treball tècnic sense el qual no hi ha demarcació possible—, va treballar a la FUNAI i va ser un dels fundadors de la Comissão Pró-Índio do Acre.
Els Huni Kuĩ li van donar el mateix nom que a en Macedo: txai. A l’Acre n’hi ha dos, i tots dos apareixen en aquesta història.
Txai Macedo
Antônio Luiz Batista de Macêdo, «Txai Macedo» (1952-2026), va ser una de les persones que va sostenir allò des de dins. Va néixer al Seringal Transval, a la vora del riu Muru (Acre), al costat d’una comunitat huni kuin, va ser seringueiro, pilot fluvial, mecànic, indigenista, poeta i cantor. Des dels anys setanta va treballar amb l’antropòleg Terri Valle de Aquino i amb la Comissão Pró-Índio do Acre recorrent rius i aldees per explicar a les comunitats quins eren els seus drets i donar suport a la demarcació de les seves terres.
Va ser amic i col·laborador de Chico Mendes, peça clau de l’Aliança dos Povos da Floresta i de la lluita que va portar el 1990 a crear la Reserva Extrativista do Alto Juruá, la primera del seu tipus al món, a la mateixa vall on avui treballem. Va viure en terra puyanawa i hi va formar la seva família.
I va ser, fins al seu traspàs, amic i mentor indigenista d’Adolf Sanz, fundador d’aquesta associació: una de les primeres persones que va creure en la Xarxa d’Escoles Guardianes. La seva biografia completa és a Qui som.
L’escola indígena de l’Acre ve de lluny
Hi ha una peça d’aquesta història que gairebé mai no s’explica i que a nosaltres ens toca directament. Alhora que es barallaven les demarcacions, la Comissão Pró-Índio do Acre va començar a formar professors indígenes y a agents agroforestals de les mateixes comunitats, en un moment en què la idea que un indígena fes classe en la seva llengua i a la seva aldea sonava a utopia.
D’aquí va sortir bona part de l’escola indígena que existeix avui a l’Acre: mestres de la comunitat, materials fets allà, ensenyament en llengua pròpia. Quan acompanyem els educadors de l’Escola Ixubãy Rabuĩ Puyanawa, estem treballant dins d’aquella tradició, sense inventar res.
I avui
La pressió no se’n va anar. L’Acre continua tenint desforestació, ramaderia que avança i carreteres que es volen obrir cap al Pacífic; i les comunitats del Juruá continuen defensant el mateix que defensaven Chico Mendes i en Txai: que el bosc continuï dempeus amb la seva gent a dins.
El que ha canviat és l’eina. On abans hi havia empates, avui hi ha escoles: professorat indígena format, llengua documentada, materials propis i nenes i nens de dos continents parlant-se per videoconferència. És més lent i menys èpic, i és el que sabem fer.
On comprovar-ho
Comissão Pró-Índio do Acre (cpiacre.org.br), que publica entrevistas con Terri Aquino y la historia de la formación de docentes indígenas; el archivo del Instituto Socioambiental (ISA) sobre las reserves extractivistes y la Aliança dos Povos da Floresta; el Instituto Chico Mendes de Conservação da Biodiversidade (ICMBio), que lleva el nombre de Chico Mendes; y la biografía de Txai Macedo en Qui som.
Què hi fem nosaltres
No som una organització jurídica ni substituïm qui porta aquesta lluita: l’APIB, les organitzacions de cada poble, el CIMI, l’ISA i tantes altres. La nostra feina és més petita i més lenta, i va per un altre costat:
- Explicar-ho bé, aquí. Que en una escuela de Cataluña se sepa que existe el marc temporal, y que se entienda de dónde viene. Un alumnat que ho entén és, d’aquí a uns anys, una opinió pública que no s’ho empassa.
- Reforçar l’escola indígena allà. Formació del professorat, materials propis, connexió i equips: una escola que funciona és una comunitat amb més eines per defensar-se.
- Donar la paraula a qui la té. A les nostres videoconferències i intercanvis hi parla la gent puyanawa i nukini, no nosaltres en nom seu.
Pots veure com es concreta a la Xarxa d’Escoles Guardianes i a les escoles de l’Amazònia.
Per entendre-ho per dins
Darrere de tot això hi ha una discussió més fonda que la jurídica: què és un riu, qui pot tenir drets i què vol dir viure bé. Hem reunit aquella part en una pàgina a part, amb les seves fonts i la seva bibliografia.
Els pobles amb qui treballem
La Xarxa va néixer del vincle amb el poble Puyanawa, a la vall del Juruá (Acre, Brasil), i s’està estenent al poble Nukini. Les dues comunitats són veïnes i comparteixen història: la del cautxú, la del captiveri i la de la recuperació.
-
Puyanawa
Mâncio Lima, Acre (Brasil) · família lingüística pano
Esclavitzats durant l’auge del cautxú i privats de la seva llengua, avui la recuperen amb la seva escola, els seus cants i les seves festes. Amb ells va començar tot.
-
Nukini
Mâncio Lima, Acre (Brasil) · família lingüística pano
Veïns dels Puyanawa, a la serra del Môa, al costat del Parque Nacional da Serra do Divisor. L’extensió de la Xarxa cap a la seva escola està en marxa.
Veure el mapa dels territoris indígenes de la vall del Juruá →
Com parlem dels pobles indígenes
- Expliquem el que les mateixes comunitats volen que s’expliqui, i amb els noms que elles fan servir.
- No fem servir la seva cultura com a decorat: ni disfresses, ni «indis» de conte, ni cerimònies tretes de context.
- Les fotografies es publiquen amb permís, i no publiquem imatges on es reconeguin cares de menors.
- Quan donem dades, diem d’on surten. Si no ho sabem del cert, no ho afirmem.
On comprovar tot això
Les fonts, una a una
- Povos Indígenas no Brasil, de l’Instituto Socioambiental (ISA): l’enciclopèdia de referència sobre els pobles indígenes del Brasil, amb fitxes per poble.
- FAO i FILAC (2021), «Els pobles indígenes i tribals i la governança dels boscos»: la revisió de més de 300 estudis sobre desforestació i drets territorials.
- Science Panel for the Amazon (2021), Amazon Assessment Report: l’estat de l’Amazònia segons més de 200 científics.
- RAISG (Xarxa Amazònica d’Informació Socioambiental Georeferenciada): mapes i dades dels territoris indígenes dels nou països amazònics.
- INEP (Ministeri d’Educació del Brasil): Cens Escolar, amb les dades de les escoles indígenes.
- Constitució de l’Equador (2008), articles 10 i 71 a 74: la naturalesa com a subjecte de drets.
- Llei 19/2022, de 30 de setembre, per al reconeixement de personalitat jurídica a la llacuna del Mar Menor i la seva conca (Espanya).
- Christopher D. Stone, «Should Trees Have Standing?» (1972), l’article que va obrir el debat jurídic.
- APIB (Articulação dos Povos Indígenas do Brasil): la voz del movimiento indígena brasileño sobre el marc temporal y las leyes en trámite.
- CIMI (Conselho Indigenista Missionário): el seu informe anual «Violência contra os Povos Indígenas no Brasil» documenta invasions, conflictes i assassinats.
- Suprem Tribunal Federal del Brasil: la sentencia del recurso RE 1.017.365 (Tema 1031), de septiembre de 2023, y las acciones contra la Llei 14.701/2023.
- Llei 14.701, de 20 d’octubre de 2023: el text oficial està publicat per la Presidència de la República del Brasil.
- Constitució del Brasil (1988), articles 231 i 232: los derechos originaris de los pueblos indígenas sobre sus tierras.
- RAISG (Xarxa Amazònica d’Informació Socioambiental Georeferenciada): mapes de pressions i amenaces als nou països amazònics.
- COICA i les organitzacions nacionals (APIB, AIDESEP, OPIAC, CONFENIAE, OPIRJ): la veu dels mateixos pobles.
- Global Witness: informe anual sobre persones defensores de la terra i del medi ambient assassinades.
- MapBiomas y PRODES/INPE: desforestació, mineria, foc i ús del sòl al Brasil.
- Conveni 169 de l’OIT y Declaració de l’ONU sobre els Drets dels Pobles Indígenes (2007): el consentiment lliure, previ i informat.
- Reglament (UE) 2023/1115 sobre productes lliures de desforestació.
Les fotografies d’aquesta pàgina que no són nostres provenen de Wikimedia Commons amb llicències que en permeten l’ús: s’indica a cada peu l’autor, l’entitat i la llicència. Les fotos de les nostres escoles i comunitats són pròpies.
La bibliografia acadèmica completa és a D’on ve la nostra mirada.
Pàgina actualitzada el 19 de setembre de 2026.
Campanya «La Xarxa creix amb tu»
Busquem 50 col·laboradors aquest curs
Una aportació mensual, per petita que sigui, ens permet planificar el curs sense dependre que arribi una subvenció.
